El futur de Catalunya

Suposo que a totes les llars catalanes deu passar el que passa a casa meva. Tenim converses i debats que no havíem tingut mai. Fins i tot, hi ha dies en què es fa difícil el diàleg i això em deixa descol·locat i amb el cor encongit. Penso que aquest és el resultat al carrer d’una situació que fa anys s’hauria d’haver abordat i resolt per part dels governants espanyols i catalans. Malauradament, per manca de voluntat o bé per incapacitat, ambdues parts han fracassat.

En aquests moments, molts joves estan implicats socialment i volen respostes. Rebutgen l’ús de la força repressiva, jo el primer, i temen també les conseqüències per a Catalunya de decisions unilaterals i precipitades.

Sempre m’he considerat responsable d’oferir a les noves generacions un futur millor, però serà molt difícil que puguem construir una societat més justa i progressista sense diàleg i negociació. Sense parlar, només aconseguirem que un munt de joves vegin defraudades les seves d’il·lusions. Això em preocupa molt i també em preocupa que la diversitat d’idees i opinions deixi de ser sinònim d’una societat plural i avançada.

A mi, com a veí, regidor, pare, ciutadà compromès i demòcrata convençut, sempre em trobareu disposat a parlar de tot, per molt difícil que sigui arribar a acords. Penso que si tots ho fem així, segur que ens en sortirem i aconseguirem que Catalunya continuï essent un gran país amb oportunitats de futur per als nostres fills i filles.